No vull ser mestre del que és obvi: no existeix traducció innocent. Per això, abans de que un docte científic assenyali aquest projecte com a exemple d'una banalitat inter-disciplinària o d'intrusió no autoritzada al recinte sagrat de la física, sentencio: Els astres no emeten música.
Sonava humà, poètic fins i tot, però sovint el nostre antropocentrisme no ens deixa veure el que és trivial: Júpiter no és Beethoven ni l'ADN sap d'harmonia dodecafònica.
Tanmateix no es tracta de fer ciència sinó d'utilitzar-la. L'art, la música en el nostre cas, té clar els seus objectius o finalitat. Però va cercant contínuament noves formes d'expressió, nous llenguatges capaços de simbolitzar i comunicar de la manera adient. Aquí és on la ciència pot jugar un paper molt important.
Des de l'albada de la humanitat, la més gran font d'inspiració artística ha estat la natura. Com ja deia Aristòtil, aquesta mimesi era una necessitat humana, una necessitat dels artistes per representar la realitat que els envoltava. Tot el que vol expressar està dins l'horitzó de l'univers conegut per l'artista: un paisatge, la societat amb la qual conviu, el seu interior, emocions, pensaments... fins i tot un món imaginari està subjecte al paradigma de l'època. Des dels orígens, els homes imitaven o volien expressar la natura i el seu entorn. Veiem casos de pintures rupestres: pintar gaseles o bisonts era part del seu univers. Amb els anys, la ciència ens ha donat les eines i l'horitzó d'aquesta realitat s'ha anat expandint. Les extensions dels nostres ulls i orelles -telescopis, microscopis, acceleradors de partícules, robots exploradors, etc- ens han apropat a un Univers cada cop més immens i complexe. De les muntanyes, rius, ocells hem passat a planetes remots, cèl·lules, àtoms, etc. Hem viatjat als cinc continents, hem enviat homes a lluna i sondes al nostre sistema solar, hem detectat planetes fora d'aquest i, a més, gràcies a la radio-astronomia, ho «escoltem». Així, doncs, el vehicle d'expressió també ha canviat i s'ha adaptat als nous paradigmes. Un músic no pot girar l'esquena a tot això.
Aquí és on neix aquest projecte: la radioastronomia és la que aportarà aquest llenguatge, aquesta manera de composar. Serà la font d'inspiració de l'artista i, fins i tot, podríem assistir a una nova forma de música estocàstica: la desaparició del compositor humà substituint-lo per un astre.
Els projecte "Els sons de l'Univers" no és més que una representació artística de la natura. Un intent, a través de la música, d'expressar la realitat de l'univers, la qual ha estat apropada a nosaltres gràcies a la ciència de l'astronomia.
Pensem per un moment en la nostra escala temperada, una escala de 12 semitons que va ser creada per Marin Mersenne (1588-1648). No deixa de ser una escala logarítmica de determinades vibracions. Cadascuna de les dotze notes vibra a una determinada freqüència. Per exemple el La central vibra a 440Hz.
El so de l'emissió de Júpiter em va arribar com un paquet d'informació d'unes freqüències determinades. Aquestes van ser capturades pel bon amic Rafael Balaguer. No tenia un so agradable, semblava no tenir ni cap ni peus, era com una radio analògica sense sintonitzar. Però una anàlisi minuciosa d'aquesta ona proporciona certa informació rellevant. Com tot objecte que emet "soroll" hi ha unes freqüències que sobresurten de les altres per la seva abundància, repetició o amplitud. Una anàlisi estadística proporciona aquelles que són més rellevants. Aleshores...per què no extreure aquestes freqüències més significatives i transformar-les en notes de la nostra escala temperada? Així tindríem una codificació, una agosarada traducció més estètica i humana d'allò que el planeta ens "canta". No pretenc que aquest mètode sigui una veritat científica, simplement com l'ull d'un astro-fotògraf amateur, es tracta només d'una curiositat estètica, d'un joc.
"L'home, a l'explorar l'espai exterior, es troba amb un paisatge sonor diferent.
El silenci no es planteja com un espai sense so, sinó com a quelcom inaudible.
L'univers presenta fluctuacions d'energia, camps electromagnètics i altres "sonoritats"
que escapen a la nostra percepció natural.
Aquestes formes de vibració, desconegudes fins fa poc, construeixen un nou imaginari sonor,
una nova forma d'art.
"
En la mística nit humida i, de tant en tant, Alçava els ulls per contemplar en perfecte silenci les estrelles.
Walt Whitman, a Fulles d’herba
Trepitges la terra dels pares,
sents els batecs del temps
i el perfum dels fruits.
El rosec, obstinat, avança.
Sota el palosanto, sagrat i fràgil,
reposes una estona,
enlaires l’esguard
i retrobes la pau
en l’infinit.
- Albert Pons, setembre de 2014 -
Mostra d'ones de ràdio del satèl·lit de Júpiter Io convertides a "música".
Mostra de la "sonificació" d'un eco de radio de la caiguda d'un Perseid.
Partitura generada automàticament per 'l'eco' radioelèctric durant la caiguda del Perseid.
Presentació-xerrada a l'Agrupació Aster, Barcelona (novembre 2014) amb Rafael Balaguer.
Presentació-xerrada a la trobada d'associacions astronòmiques, Llagostera (setembre 2014).