La música del caos

La música del caos és la domesticació de l'atzar. Un procés no determinista on el compositor intueix el seu comportament però no el detalla ni en té control absolut.

És interessant com aquests models apareixen a la natura esculpint-se en les formes més diverses. És una font inesgotable d'inspiració que serveixen per crear una uniforme i alhora capa sonora, com una harmonia de teixit transl·lúcid que actua al rerefons.

Utilitzant aquests processos estocàstics es creen unes formes musicals geomètriques de gran bellesa i complexitat no trivial.

No és un esclat simfònic èpic, al contrari, és una constant i silenciosa invasió sonora que va absorbent tots els grumolls i concavitats de l'espai, movent-se al llarg del temps, amb passes gairebé imperceptibles.

L'harmonia que genera és d'una irregularitat fragmentada que tendeix a una cota superior, una tonalitat de gran riquesa cromàtica a mode d'atractor, sense en cap moment poder afirmar en rotunditat la jerarquia absoluta tonal.

No és només una imitació de la natura, sinó un paradigma de la nostra espècie: el model complex de la societat en xarxa. És per això que si és té consciència del que envolta a l'artista o es vol tendir cap a aquesta percepció, és necessari copsar-ho, estudiar-ho i aplicar-ho.

Illes, raïms, galàxies i turbulències...Torrents melòdics que corren cap un atractor.

Fins i tot el cruixir dels peus descalços damunt les fulles seques provoca una subtil cançó de la natura.